autoobligar-me

a escriure a forma més constant en aquest paper en blanc, ja que tal com diu l'anunci d'Audi "en una hoja en blanco la imaginación no tiene límites, es la oportunidad de crear algo único".

ja és divendres...

ahir em reuneixo per dinar amb el meu estimat "metge", més que per la professió a mi m'atrau com a persona, suposo que massa. En el moment de dir-me adéu em va agafar pel coll, vaig sentir aprop la seva respiració, em vaig sobresaltar i finalment em va acabar fent un petó suau sobre la meva galta. Em va demanar que el truqués, que el passés a veure, que quedessim més estona... que li estava bé veure'ns. Dubto si enviar-li un mail per preguntar-li les seves aventures a l'Àfrica, ahir em va faltar temps per interrogar-lo. El vaig deixar parlar. En vaig treure bones idees, "pensa: en el tipus de pacient que vols trobar-te dia rere dia, la rutina existirà i has de ser capaç d'enfrontar-t'hi", això ja descarta més opcions. "A més, has de tenir en compte allò que pot evolucionar a nivell tecnològic... cal avançar". "Quin és el tipus de pacient que t'agrada? vols estar o no a quiròfan?" "no triis per allò que t'agrada estudiar sinó pel tipus de pacient que vols trobar-te" potser si que trauma podria ser una opció... qui sap. Seguiré pensant. Necessitava plasmar-ho per no oblidar els bons consells.

vampire weekend...

això és el que sona, però només superficialment, després de molt mesos torno a recorre a escriure el que em passa pel cap. Ho necesstio, com a teràpia... això és molt pesat, dubto si me'n sortiré amb èxit. No sé, no tinc clar si la solució és ser metge en aquest sistema, en el MIR. Estic esgotada d'estudiar, l'ultim simulacre: una baixada en picat, l'anterior era una remuntada espectacular... això s'estabilitzarà? no ho tinc clar.
En Xavier, torna a estar per aquí, la sensació no és agradable, abans el covard era ella i ara clarament sóc jo, poc honesta. Em sembla que començo a veure-ho clar i per egoisme no sóc capaç de parlar. Si ho faig desapareixeràs i tindré una sensació de buit en la qual cauré... ara, no si us plau. Quedat una mica més... em fa mal saber que no en voldràs saber més. Reconeixo les meves paraules en les teves, manca de personalitat per part teva? Suposo que cada cop tinc un "retrat" més clar de tu, i enlloc de fascionar-me més, es produeix una sensació inversa... he crescut. Clarament han caviat els papers.
He conegut altra gent...em vaig gradur al juny, després un sopar... sorpresa i il·lusió per al viatge de Cuba, un objectiu en la ment discreta que es va fer realitat. No sñe si massa precipitadament. La qual cosa va portar un fracàs físic. No li vaig donar més importància, tu Marc, n'hi va donar massa i no vas ser capaç de tornar a dormir abraçat a mi. En fi... tu sol ho vas deixar morir. Et falta vibrar! quan vibris... ai quan vibris... un inici d'estudi del MIR, un estiu... sense comentaris, un viatge fugaç amb l'Alícia a Paris! l'estimo tant! per després conituar estudiant i rebre visites d'en Niklas, la Maud, la Lenka... Bcn ñes la millor ciutat del mon? com a mínim atractiva ho és!
Decidint què fer després del gran dia...
continuaré estudiant!

que s'acaba...

dia previ a l'últim examen de la carrera de medicina... això semblava iompossible i sembla que al final arribarà!!! estic sorpresa i no sé si ja il·lusionada... són tans moments tan records tantes paraules tantes rialles tantes copiades...en fi en definitiva tantes hores!
m'autofelicito! bona feina!

Sant Jordi 10

bé, no sé si 10...això només seria l'any. Trobo a faltar aquella sensació d'esperar la rosa d'algú molt especial. No ha arribat i sé que si no moc un dit no ho farà. Covard! més que covard! no en seràs capaç si jo no et dono pista lliure...encara no m'entenc. Aquesta percepció que avui m'agradaria estar passejant amb el teu braç a l'espatlla, agafant-me...i a la vegada sóc tan conscient que no ens convé. Que el fet que pensi que dins meu vaig tenir una part de tu. A vegades sento que alguna cosa continua bategant. Fictici. No m'ho ouc treure del cap. És que algun dia podré? si existís la fòrmula màgica! com a la recent películ·la de Tim Burton d'Alícia al país de les meravelles... on una mica de pèl de... amb una pell de... unes llàgrimes de... i bé la poció!brrrrrrrr
estic assentada al meu llit del carrer Londres, sonen Els amics de les Arts... no estic en el "modo" play sinó tot el contrari "pause". Em sento buida, extremadament buida... després d'un dinar de swarma amb els meus amics de medicina. He sentit que estava en un altre lloc, que la meva desintegració estava al caure....n'he marxat amb la idea que tenia francès. Incapaç d'anar-hi. Res productiu. Intent de dormir...fracàs! m'anima el dia el fet d'anar a fer de cangur, pensar que algun dia tindré unes criatures al meu càrrec...
A més, estic cansada, el despertador ha sonat molt aviat. Les roses ens esperaven... a prop de la Sagrada Família amb les dues Elenes i l'Astrid hem fet la feina. La bata blanca i la cara de bones nenes ens hi ha ajudat!
Llibres i roses que passegen pels carrers... només veig les mans que les porten però no les persones que les sostenen. Sento que cap em pertany... sento la sol·licitud i em fereix. M'incapacita. Em fa quedar-me a l'habitació esperant... intentant entendre-ho!
Bon Sant Jordi!

perdona m'indiques?

de sobte m'adono que porto dos mesos encallada... ni endavant ni endarrere... sense saber cap a quin costat mirar i anar. Potser dreta, potser esquerra... o bé simplement deixar-se portar-se per la corrent i fer el MIR amb tot el que comporta després. Una entrada en el mon dels grans, allò que he estat evitant durant tan de temps... si trobés la resposta en algun lloc.
Una persona, de fet una psiquiatra m'escoltava i m'intentava dirigir... donar consells... una paraula: alonso-malària... potser podia orientar-me, però després de mirar-ho bé no ho veig clar.M'arronso d'espatlles un cop més i tot em cau a sobre...millor que vagi a dormir.

de sobte tinc necessitat de plasmar tot el que em passa pel cap... són tot un seguit de imatges, pensaments, paraules, sentiments contradictoris, passions... que s'acompanyen d'un pressió a sota les costelles, una dificultat per omplir els pulmons d'aire: una opressió. Desobreixo que els amics que creia que havia fet a la Índia m'han exclòs del seu cercle... unes falles on no he assistit. Mai en vaig rebre la invitació. Estic contenta que en Jose no hi hagi estat... és diferent. Vull pensar-ho així. Em fa sentir buida pensar que em vaig enamorar d'algú sense mirar més enllà... sense ser capaç de valorar-lo objectivament. Vaig veure-ho rosa i em vaig deixar portar...vist des d'ara, no ho entenc. Necessitava alguna cosa oposada?
pot ser...de fet, tinc clar que l'Ibi i l'Alícia no són els meus amics, sinó els meus companys de Calcuta. És dur assumir-ho!
Sempre espero sentir-me estimada i és difícil... hauria d'apreciar-me més a mi mateixa, sentir-me com diu en Xavier: "més fantàstica"... no dependre de les abraçades dels altres.
Aquests punts nostàlgics, tot i que avui no és diumenge a la tarda, sinó dilluns. Comença la setmana que conclurà amb la Fira del Ram... per continuar amb unes vacances que m'agradaria omplir... però que encara no tinc clar ni amb qui ni amb què... potser necessito més de mi mateixa...hi continuaré pensant!

començar de nou?

buf, un missatge: nit de divendres, sola al pis mirant un programa "basura" a dos quarts d'una de la matinada sona el mòbil: "He parlat amb la Núria, estic bé. Gràcies per l'interés. Espero que tu també ho estiguis. Ja parlarem." No li faig cas al telèfon fins que utilitzo les úniques forces que em queden per aixecar-me i anar-me'n a dormir. El remitent m'impresiona... no entenc res, noto les palpitacions... i de sobte, em poso a plorar. Em dol no poder parlar-te. M'adormo amb el mòbil al costat, per si de cas ha de tornar a sonar...

Em parlen de variables, de campanes de Gauss, de tipus d'errors... cansada d'estar concentrada miro el telèfon...una trucada perduda teva m'obliga a desconnectar de l'ambient. Un pensament rere l'altre, sense parar... finalment, opto per enviar-te un sms informant-te que a la pausa et tornaré la trucada. Marco timidament i sento de nou la teva veu: tranquil·la, amable, correcta,.. em confies la teva vida... no ho entenc, és com si haguessim parlat el dia anterior, però ja en fa 5 mesos. un tema rere l'altre ens posem al dia, tu tens moltes novetats, en canvi jo segueixo en la mateixa línia... parles de la teva nova parella, argentina i doctora, et costa confessar-m'ho... continues parlan fins que desgranes la veritat: ella té càncer. No puc evitar sentir molta tristesa i em poso a plorar. Et dic que el que més desitjo és la teva felicitat... passen els minuts, em demanes veure'm... accedeixo a la segona petició... una estona més tard, sento com els teus braços càlids i familiars m'abracen... m'adono que sóc feliç i afortunada...

en vigílies de...

La veritat és que tinc la ment ocupada per tu... tot el dia ric i ploro... em desperto havent somiat amb tu, és evident que la teva absència em marca... i el més dur de tot és que ho he provocat jo sola. En aquell moment estava enlluernada, l'altre brillava i tu ja no... em va semblar que prenia una bona decisió. Tard o d'hora havia d'arribar, i allò va ser l'empenta que em va ajudar a fer el pas. Sempre he tingut la sensació que la nostra relació és un cicle, en el qual al principi tot és perfecte, després es converteix en amor, després passa al desencís i finalment per qualsevol motiu inaparent es trenca de forma brusca...per iniciar una època com la d'ara: de silenci. Un silenci que no el podria definir com a tranquil... sinó tot el contrari és tens.Tu em tens molt present i jo t'hi tinc encara més; però cap dels dos és capaç de comunicar-se amb l'altre a través de les paraules. Em costa tan escriure't un sms... és tanta la por a la ignorància... quan era adolescent tu m'ho vas dir un dia: que un amic t'oblidi és pitjor a que t'odiï...
no vull pensar que no formo part de la teva vida, ja que la meva sense tu perdria l'essència... trobo tan a faltar el fred d'esperar-te a la sortia dels ferrocarrils de provença... aquell braç passant-me per l'esquena, mentre jo amagava les mans a la butxaca... per acabar assentats en alguna taula situada en algun carrer de l'Eixample... ets tan per mi. Dubto, dubto... i seguiré dubtant.

i...

tinc tants temes esperant a ser estudiats... tinc un cacau mental tan gros... no puc amb tot plegat és impossible que ho sàpiga tot i que hi hagi alguna forma de treure l'inspiració d'algun lloc...no haig de ser perfecta...
mentrestant penso en tu... en el teu gest... en el significat de l'enviament en aquelles passejades prèvies a exàmens a les que m'havies acompanyat... realment, tenies paciència.
De sobte, llegeixo en el blog del mexicà que ja ha conegut a la que li va facilitar arribar aquí... és tot tan evident. Per què no vaig obrir prou els ulls? per què no me'n vaig adonar que allò que brillava era superficial? tu m'ho va dir i jo no et vaig creure. Avui en Pol em deia que realment ell no feia per mi. Estic contenta que s'hagi acabat... ara la teva ombra un cop més es passeja per la meva ment...

per què?

Una trucada la meva germana m'informa que han rebut un paquet per mi... és una caixa de color verd, plena de segells de correus... te n'has volgut assegurar: per si de cas, correu certificat. Una assignatura que demostra que ho he rebut. Li demano que l'obri, tot i que sé el que hi ha a dins: una jaqueta, un pijama, unes calcetes, una comissió de digestiu i fins i tot aquells clips que vas anar recollint meticulosament dia rere dia de tots els que vam dormir junts. No has deixat cap detall a casa teva. És evidentment que m'has expulsat de la que pretenies que fos casa nostra. Les meves pertinences et feien mal. No entenc si és una rebequeria o creus que és un acte de bona educació. Per mi és un ferida profunda, molt profunda de la que no em sabré guarir. Estic molt tocada. M'enfonso... m'he quedat perplexa. En estat de shock he penjat el telèfon. Calia? Sóc incapaç de fer el mateix. No vull esborrar-te. Sóc així perquè tu m'has fet així. Em coneixes com si m'haguessis parit, saps de sobres que el paquet no m'ha deixat indiferent! sóc impulsiva però em freno a trucar-te... de fet, ja ho intentat un cop a casa teva i no ho he aconseguit... pot ser és una crida d'atenció perquè necessites ajuda. Més tard, marcaré el teu número, t'estimo, i si realment no estàs bé?

Estic distant però no tant. El meu número és el mateix, el meu correu també i la meva adreça també. Sóc accessible. I encara que tu ho puguis pensar, no sóc una bruixa. Somio que la teva mare em renya, somio que el teu germà em provoca, ... evito trobar-me’ls de cara... em faig fonedissa en més d’una ocasió. Em pregunto si el teu pare segueix adorant-me...

Ara en fa un any, saps que estava embarassada de tu, estàvem passant junts uns moments molt intensos... recordo com fèiem l’amor... estava especialment excitada... recordo com plorava i ploraves... i ens consolàvem... com plantejàvem un futur... tot, dia rere dia passa per la meva ment... em desperto pensant amb tu però sense ganes de tornar-ho a provar. He acceptat que no és bo ni per tu ni per mi. Espero amb ganes el dia que t’atreveixis a presentar-me la teva parella. No et vull mal. Sé que no he fet les coses de la manera més correcta, amagar-te que el mexicà existia mentre coneixíem a la petita que porta el meu nom. Tornar pensant en deixar-ho. Amagar part de la informació. Segons tu, molt típic de mi. I finalment prendre la decisió... desapareixent un cop més. En silenci... però de sobte... tu reinicies la comunicació, vols que respongui?

i la motivació...

em desperto i un sentiment de dubte em recorre... m'aixeco o encara no? si, ja és l'hora. El despertador porta més d'una hora sonant repetidament cada deu minuts i com si d'un robot es tractés l'apago sense immutar-me.
M'agrada Girona. Sento el plaer de llegir en un dia gris... dossiers, apunts i algun llibre... cap al vespre miro si el meu correu ha obtingut una resposta. La sorpresa m'espera, així ha estat... i s'interessa per mi. Crec que acabo d'entrar en una nova partida... després que l'última s'acabés sense previ avís. M'entusiama la idea de tornar a jugar...

quin honor...