en construcció/ en creixement

Els vincles emocionals fan que una cosa que has vist en diverses ocasions, de sobte es transformi en fantástica pel fet de pensar que la criatura que en surt será un ésser molt estimat.

A quarts de dotze del matí, pico la porta de la’habitació, hit robo la parella (els futurs pares), ella tranquil·la, serena, per contraposició ell, aparentment vol semblar calmat, però els varis telèfons mòbils amb els que truca simultànaiment el delaten. Resulta, que falten una manoples per la criatura, que en cas de no tenir-les podrien ser uns mitjons. En mig de l’embolic arriben els sogres, ella entre llàgrimes exclama: “cabreta” (ho entendrem com una paraula carinyosa a ña seva mare), després es fon amb un petó amb el seu pare. Fem les últimes fotos amb la panxa. Al cap de pocs moments, arriba la mare de l’altre protagonista, la Maribel. Amb un llibre de Ken Follet, per si de cas la cosa va per llarg.

Arriba un camiller que és tan alt que s’ha d’ajupir per la porta, molt alegre, molt correcte ens avisa que ara la vindrà a buscar. Li pregunto si el segueixo. Ell assenteix i li proposa al pare que també vingui. L’Àlex accepta sense pensar-s’ho, però un cop més em deixa clar que ell és molt aprensiu.

Vestida de verd em dirigeixo al quiròfan, la Laia plora d’emoció.

Li posen l’anestèsia.

La criatura: cul, caca, pipi, peus, dits dels peus, finalment el cap. En marc ja plora. Li prenen l’empremta dactilar i l’emboliquen com un canaló amb una tovallola i una manta tèrmica. Li presento a la mare.

Presentacio als avis

Mesures

Laia reanimació

Pugem

Pit

Germanes

Konig’s

Tornem

Ple de gent

xiclet de "cinamon" amb polsim d'"ànims"

el mastego, un cop rere l'altre... sembla que no acabi de ser veritat, és de color rosa intens vé dels Estats Units.
Acabo de sentir-me com quan fa uns quants anys, quan les pessigolles em recorrien la panxa…portem més d’un mes estudiant davant per davant, és curiós. Mica en mica. Al final, un cafè... i a ple sol, les 14 del migdia, l’abraçada que tan esperava. No saps pas com. En tenia tantes ganes d’abraçar-te, però no gosava. És difícil fer el primer pas. Tinc la sensació que alguna cosa pot començar... tal com tu has dit, tenim moltes ganes de veure’ns. Masses? M’has conegut amb la pitjor part de mi mateixa, no ho entenc. O bé, potser si... ets la primera persona que em pot entendre. Que sap el que és està apurat i necessitar estudiar per calmar-se. Mai ningú ho havia fet. Fins i tot he patit el rebuig per culpa de la incomprensió. Som exigents. Tu tot i d’edat més petita, ets gran. Molt gran, tal com he verbalitzat, em sento petita al teu costat. Acollida, protegida. M’agrada escoltar-te, des de fa molts mesos, ara és el moment que puc afirmar que em sento feliç. Cal prioritzar, l’examen és important. Ara, em toca assumir i lluitar contra el passat. Ha arribat el moment. Jo sé que no n’estic enamorada, que simplement hi estic lligada pel fet de ser el primer. Això veig que pot canviar. M’agradaria tan acompanyar-te a CPH. M’has dit que el teu amic hi anirà, qui sap què passarà... d’altra banda, no m’entenc, he estat fugint de tenir cap tipus de responsabilitat i de sobte me n’adono que ho desitjo. Que parles d’un casament al qual m’agradaria acompanyar-te, pel que significa. Ho vull. Ets sa. M’agrada la idea d’una abraçada per sobre d’un petó.
Espero que no sigui fruit d’un moment. Aquest matí et tenia al costat, ho necessitava però a la vegada era tan clar que volia que em parlessis, explicar-te...finalment, he optat per demanar uns auriculars i fugir als ordinadors, això no és fàcil. Veure’t aprop. Tinc una sensació de facilitat. De que les coses es poden parlar. I més val fer-ho. Buf, tot són idees perdudes en el meu cap... en sortirà alguna cosa? Aposto que si...

desconcertada... a tres setmanes del final