autoobligar-me

a escriure a forma més constant en aquest paper en blanc, ja que tal com diu l'anunci d'Audi "en una hoja en blanco la imaginación no tiene límites, es la oportunidad de crear algo único".

ja és divendres...

ahir em reuneixo per dinar amb el meu estimat "metge", més que per la professió a mi m'atrau com a persona, suposo que massa. En el moment de dir-me adéu em va agafar pel coll, vaig sentir aprop la seva respiració, em vaig sobresaltar i finalment em va acabar fent un petó suau sobre la meva galta. Em va demanar que el truqués, que el passés a veure, que quedessim més estona... que li estava bé veure'ns. Dubto si enviar-li un mail per preguntar-li les seves aventures a l'Àfrica, ahir em va faltar temps per interrogar-lo. El vaig deixar parlar. En vaig treure bones idees, "pensa: en el tipus de pacient que vols trobar-te dia rere dia, la rutina existirà i has de ser capaç d'enfrontar-t'hi", això ja descarta més opcions. "A més, has de tenir en compte allò que pot evolucionar a nivell tecnològic... cal avançar". "Quin és el tipus de pacient que t'agrada? vols estar o no a quiròfan?" "no triis per allò que t'agrada estudiar sinó pel tipus de pacient que vols trobar-te" potser si que trauma podria ser una opció... qui sap. Seguiré pensant. Necessitava plasmar-ho per no oblidar els bons consells.

vampire weekend...

això és el que sona, però només superficialment, després de molt mesos torno a recorre a escriure el que em passa pel cap. Ho necesstio, com a teràpia... això és molt pesat, dubto si me'n sortiré amb èxit. No sé, no tinc clar si la solució és ser metge en aquest sistema, en el MIR. Estic esgotada d'estudiar, l'ultim simulacre: una baixada en picat, l'anterior era una remuntada espectacular... això s'estabilitzarà? no ho tinc clar.
En Xavier, torna a estar per aquí, la sensació no és agradable, abans el covard era ella i ara clarament sóc jo, poc honesta. Em sembla que començo a veure-ho clar i per egoisme no sóc capaç de parlar. Si ho faig desapareixeràs i tindré una sensació de buit en la qual cauré... ara, no si us plau. Quedat una mica més... em fa mal saber que no en voldràs saber més. Reconeixo les meves paraules en les teves, manca de personalitat per part teva? Suposo que cada cop tinc un "retrat" més clar de tu, i enlloc de fascionar-me més, es produeix una sensació inversa... he crescut. Clarament han caviat els papers.
He conegut altra gent...em vaig gradur al juny, després un sopar... sorpresa i il·lusió per al viatge de Cuba, un objectiu en la ment discreta que es va fer realitat. No sñe si massa precipitadament. La qual cosa va portar un fracàs físic. No li vaig donar més importància, tu Marc, n'hi va donar massa i no vas ser capaç de tornar a dormir abraçat a mi. En fi... tu sol ho vas deixar morir. Et falta vibrar! quan vibris... ai quan vibris... un inici d'estudi del MIR, un estiu... sense comentaris, un viatge fugaç amb l'Alícia a Paris! l'estimo tant! per després conituar estudiant i rebre visites d'en Niklas, la Maud, la Lenka... Bcn ñes la millor ciutat del mon? com a mínim atractiva ho és!
Decidint què fer després del gran dia...
continuaré estudiant!