La veritat és que tinc la ment ocupada per tu... tot el dia ric i ploro... em desperto havent somiat amb tu, és evident que la teva absència em marca... i el més dur de tot és que ho he provocat jo sola. En aquell moment estava enlluernada, l'altre brillava i tu ja no... em va semblar que prenia una bona decisió. Tard o d'hora havia d'arribar, i allò va ser l'empenta que em va ajudar a fer el pas. Sempre he tingut la sensació que la nostra relació és un cicle, en el qual al principi tot és perfecte, després es converteix en amor, després passa al desencís i finalment per qualsevol motiu inaparent es trenca de forma brusca...per iniciar una època com la d'ara: de silenci. Un silenci que no el podria definir com a tranquil... sinó tot el contrari és tens.Tu em tens molt present i jo t'hi tinc encara més; però cap dels dos és capaç de comunicar-se amb l'altre a través de les paraules. Em costa tan escriure't un sms... és tanta la por a la ignorància... quan era adolescent tu m'ho vas dir un dia: que un amic t'oblidi és pitjor a que t'odiï...
no vull pensar que no formo part de la teva vida, ja que la meva sense tu perdria l'essència... trobo tan a faltar el fred d'esperar-te a la sortia dels ferrocarrils de provença... aquell braç passant-me per l'esquena, mentre jo amagava les mans a la butxaca... per acabar assentats en alguna taula situada en algun carrer de l'Eixample... ets tan per mi. Dubto, dubto... i seguiré dubtant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada