Els vincles emocionals fan que una cosa que has vist en diverses ocasions, de sobte es transformi en fantástica pel fet de pensar que la criatura que en surt será un ésser molt estimat.
A quarts de dotze del matí, pico la porta de la’habitació, hit robo la parella (els futurs pares), ella tranquil·la, serena, per contraposició ell, aparentment vol semblar calmat, però els varis telèfons mòbils amb els que truca simultànaiment el delaten. Resulta, que falten una manoples per la criatura, que en cas de no tenir-les podrien ser uns mitjons. En mig de l’embolic arriben els sogres, ella entre llàgrimes exclama: “cabreta” (ho entendrem com una paraula carinyosa a ña seva mare), després es fon amb un petó amb el seu pare. Fem les últimes fotos amb la panxa. Al cap de pocs moments, arriba la mare de l’altre protagonista, la Maribel. Amb un llibre de Ken Follet, per si de cas la cosa va per llarg.
Arriba un camiller que és tan alt que s’ha d’ajupir per la porta, molt alegre, molt correcte ens avisa que ara la vindrà a buscar. Li pregunto si el segueixo. Ell assenteix i li proposa al pare que també vingui. L’Àlex accepta sense pensar-s’ho, però un cop més em deixa clar que ell és molt aprensiu.
Vestida de verd em dirigeixo al quiròfan, la Laia plora d’emoció.
Li posen l’anestèsia.
La criatura: cul, caca, pipi, peus, dits dels peus, finalment el cap. En marc ja plora. Li prenen l’empremta dactilar i l’emboliquen com un canaló amb una tovallola i una manta tèrmica. Li presento a la mare.
Presentacio als avis
Mesures
Laia reanimació
Pugem
Pit
Germanes
Konig’s
Tornem
Ple de gent
