començar de nou?

buf, un missatge: nit de divendres, sola al pis mirant un programa "basura" a dos quarts d'una de la matinada sona el mòbil: "He parlat amb la Núria, estic bé. Gràcies per l'interés. Espero que tu també ho estiguis. Ja parlarem." No li faig cas al telèfon fins que utilitzo les úniques forces que em queden per aixecar-me i anar-me'n a dormir. El remitent m'impresiona... no entenc res, noto les palpitacions... i de sobte, em poso a plorar. Em dol no poder parlar-te. M'adormo amb el mòbil al costat, per si de cas ha de tornar a sonar...

Em parlen de variables, de campanes de Gauss, de tipus d'errors... cansada d'estar concentrada miro el telèfon...una trucada perduda teva m'obliga a desconnectar de l'ambient. Un pensament rere l'altre, sense parar... finalment, opto per enviar-te un sms informant-te que a la pausa et tornaré la trucada. Marco timidament i sento de nou la teva veu: tranquil·la, amable, correcta,.. em confies la teva vida... no ho entenc, és com si haguessim parlat el dia anterior, però ja en fa 5 mesos. un tema rere l'altre ens posem al dia, tu tens moltes novetats, en canvi jo segueixo en la mateixa línia... parles de la teva nova parella, argentina i doctora, et costa confessar-m'ho... continues parlan fins que desgranes la veritat: ella té càncer. No puc evitar sentir molta tristesa i em poso a plorar. Et dic que el que més desitjo és la teva felicitat... passen els minuts, em demanes veure'm... accedeixo a la segona petició... una estona més tard, sento com els teus braços càlids i familiars m'abracen... m'adono que sóc feliç i afortunada...

en vigílies de...

La veritat és que tinc la ment ocupada per tu... tot el dia ric i ploro... em desperto havent somiat amb tu, és evident que la teva absència em marca... i el més dur de tot és que ho he provocat jo sola. En aquell moment estava enlluernada, l'altre brillava i tu ja no... em va semblar que prenia una bona decisió. Tard o d'hora havia d'arribar, i allò va ser l'empenta que em va ajudar a fer el pas. Sempre he tingut la sensació que la nostra relació és un cicle, en el qual al principi tot és perfecte, després es converteix en amor, després passa al desencís i finalment per qualsevol motiu inaparent es trenca de forma brusca...per iniciar una època com la d'ara: de silenci. Un silenci que no el podria definir com a tranquil... sinó tot el contrari és tens.Tu em tens molt present i jo t'hi tinc encara més; però cap dels dos és capaç de comunicar-se amb l'altre a través de les paraules. Em costa tan escriure't un sms... és tanta la por a la ignorància... quan era adolescent tu m'ho vas dir un dia: que un amic t'oblidi és pitjor a que t'odiï...
no vull pensar que no formo part de la teva vida, ja que la meva sense tu perdria l'essència... trobo tan a faltar el fred d'esperar-te a la sortia dels ferrocarrils de provença... aquell braç passant-me per l'esquena, mentre jo amagava les mans a la butxaca... per acabar assentats en alguna taula situada en algun carrer de l'Eixample... ets tan per mi. Dubto, dubto... i seguiré dubtant.

i...

tinc tants temes esperant a ser estudiats... tinc un cacau mental tan gros... no puc amb tot plegat és impossible que ho sàpiga tot i que hi hagi alguna forma de treure l'inspiració d'algun lloc...no haig de ser perfecta...
mentrestant penso en tu... en el teu gest... en el significat de l'enviament en aquelles passejades prèvies a exàmens a les que m'havies acompanyat... realment, tenies paciència.
De sobte, llegeixo en el blog del mexicà que ja ha conegut a la que li va facilitar arribar aquí... és tot tan evident. Per què no vaig obrir prou els ulls? per què no me'n vaig adonar que allò que brillava era superficial? tu m'ho va dir i jo no et vaig creure. Avui en Pol em deia que realment ell no feia per mi. Estic contenta que s'hagi acabat... ara la teva ombra un cop més es passeja per la meva ment...