de sobte tinc necessitat de plasmar tot el que em passa pel cap... són tot un seguit de imatges, pensaments, paraules, sentiments contradictoris, passions... que s'acompanyen d'un pressió a sota les costelles, una dificultat per omplir els pulmons d'aire: una opressió. Desobreixo que els amics que creia que havia fet a la Índia m'han exclòs del seu cercle... unes falles on no he assistit. Mai en vaig rebre la invitació. Estic contenta que en Jose no hi hagi estat... és diferent. Vull pensar-ho així. Em fa sentir buida pensar que em vaig enamorar d'algú sense mirar més enllà... sense ser capaç de valorar-lo objectivament. Vaig veure-ho rosa i em vaig deixar portar...vist des d'ara, no ho entenc. Necessitava alguna cosa oposada?
pot ser...de fet, tinc clar que l'Ibi i l'Alícia no són els meus amics, sinó els meus companys de Calcuta. És dur assumir-ho!
Sempre espero sentir-me estimada i és difícil... hauria d'apreciar-me més a mi mateixa, sentir-me com diu en Xavier: "més fantàstica"... no dependre de les abraçades dels altres.
Aquests punts nostàlgics, tot i que avui no és diumenge a la tarda, sinó dilluns. Comença la setmana que conclurà amb la Fira del Ram... per continuar amb unes vacances que m'agradaria omplir... però que encara no tinc clar ni amb qui ni amb què... potser necessito més de mi mateixa...hi continuaré pensant!