Ahir vaig descobrir la inexistència del teu blog... em va saber molt de greu, una sensació de pèrdua em va invadir... encara que no siguis aprop, el consultava amb certa freqüència, era la prova del que havia existit. Eren paraules teves que sentia meves. Eren el reflexe de tots dos.
Quan el vas crear no el vaig valorar... no ho vaig entendre... no vaig seguir-te... no vaig col·laborar en ell. Ara he crescut i ho entenc. M'agrada la idea de crear aquest espai en el qual sé que tu hi tens accés però a la vegada pot ser que no ho llegeixis mai. En cas que ho fessis et convido a la conversa virtual... més ben dit, a l'expressió virtual perquè ja saps que mai et deixaré d'estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada