mirant el capítol que es tanca...

s'acaba aquest 2009... un dels anys més intensos de la meva vida. Des dels primers dies quan una trucada canviava el rumb natural... trascendental... sí, molt, si no haguessis respòs a la meva petició de fer de guia, no ens hauríem vist... no m'hauria deixat seduir de nou. Un escaló rere l'altre, t'esperava ansiosa a la porta... ben aviat ja roçaven els llavis...era el mateix però diferent... em sentia dona al teu costat, la percepció de nena ja havia quedat endarrere... viure un temps fora del país havia accelerat el procés... tu ho sabies. Em desitjaves tan com jo a tu. Era inevitable. Passant per uns mesos de complicades decisions i sentiments contradictoris... per acabar seguint junts endavant, potenciant-nos individualment... experiències llunyanes, amb ments incocents... somriures que captiven... amor a través de la dansa... paraules que expressen silencis fins a treure-ho tot... despullar-se davant d'un tercer... sense controlar les conseqüències... per iniciar-nos viatjant junts a la ciutat idealitzada... conèixer aquella petita estimada, Alba...ulls blaus de mirada encara perduda... cicatrius que no tanquen...sexe, tan de desig... amor de pel·lícula sense final feliç... ara, apunt per iniciar un 2010 lliure de nou...

després de...

Ahir vaig descobrir la inexistència del teu blog... em va saber molt de greu, una sensació de pèrdua em va invadir... encara que no siguis aprop, el consultava amb certa freqüència, era la prova del que havia existit. Eren paraules teves que sentia meves. Eren el reflexe de tots dos.
Quan el vas crear no el vaig valorar... no ho vaig entendre... no vaig seguir-te... no vaig col·laborar en ell. Ara he crescut i ho entenc. M'agrada la idea de crear aquest espai en el qual sé que tu hi tens accés però a la vegada pot ser que no ho llegeixis mai. En cas que ho fessis et convido a la conversa virtual... més ben dit, a l'expressió virtual perquè ja saps que mai et deixaré d'estimar.